La Lumi, la cuca de llum: conte per anar a dormir sense por de la foscor

En una caseta al final d’un camí de pedres, just on començava el bosc, vivia en Nico. Cada vespre, quan arribava l’hora d’anar a dormir, demanava que el llum en forma de lluna continués encès. Quan s’apagava el llum, les ombres de l’habitació semblaven una mica massa misterioses.

Aquell vespre, just quan en Nico estava a punt de tornar a demanar que no apaguessin el llum, va aparèixer un puntet groc al vidre. Es va encendre, es va apagar i va tornar a brillar. Era una cuca de llum diminuta, no més grossa que un cigró. Es deia Lumi.

-Vine amb mi -va xiuxiuejar la Lumi-. Anem a vigilar el bosc. Si passa alguna cosa, almenys serem dos. Li va fregar suaument el nas amb la cua lluminosa i, entre espurnes daurades, en Nico es va fer tan petit com ella. I així, els dos petits exploradors van sortir volant cap a la nit.

Van volar fins a la branca més alta d’un roure vell, on el mussol Bruno parpellejava amb els ulls rodons com monedes. -Qui vigila aquesta nit? -va preguntar la Lumi. -Jo -va respondre en Bruno-. Tinc cura dels camins del bosc mentre els altres descansen. La seva veu tranquil·la va fer que la foscor semblés una mica menys estranya.

Però la Lumi encara no tenia son, i en Nico tampoc. Van volar fins a l’estany, on la granota Rita cantava suaument damunt d’una fulla de nenúfar. -La meva cançó ajuda el bosc a tranquil·litzar-se -els va explicar-. Escolteu una estona i descobrireu com n’és, de serena, la nit.

Des de l’estany, van avançar en silenci entre els arbustos i van mirar les clarianes del bosc. Els conills dormien als caus, els ocells amagaven el cap sota l’ala i les guineus petites descansaven ben arraulides. Ningú no havia de passar-se la nit despert: cada animal tenia un lloc segur on descansar.

La Lumi i en Nico es van posar dalt d’un turó sense arbres i van mirar amunt. El cel era ple d’estrelles, cadascuna brillant tranquil·lament des del seu lloc. -Elles també vigilen -va dir la Lumi-. Encara que no ho puguem veure tot, hi ha petites llums al nostre voltant.

Darrere el turó va aparèixer a poc a poc la lluna, rodona i blanca. La seva llum suau va cobrir el bosc com una manta acabada de rentar. En Nico va pensar en la ratlla de llum de lluna que de vegades travessava el terra de la seva habitació. Potser, al capdavall, la nit no era un lloc buit.

Van tornar a poc a poc, a poc a poc. A la finestra, la Lumi va tornar a fregar el nas d’en Nico i, amb un pessigolleig daurat, en Nico va recuperar la seva mida de sempre, ben calentó al llit. A baix, a l’herba, la mare de la Lumi l’esperava amb els braços oberts. -Ja heu acabat de tenir cura del bosc? -va preguntar. -Ara el vigilen les estrelles -va respondre la Lumi-. I en Bruno, i la Rita, i la lluna. En Nico es va arraulir sota la manta. L’armari i les cortines ja no semblaven tan misteriosos; ara mirava la ratlla platejada de llum de lluna a terra. -Bona nit, Lumi -va xiuxiuejar. -Bona nit, Nico. La llum de la Lumi es va anar fent cada vegada més petita a l’altra banda del vidre: groga, taronja, un puntet… i es va apagar. En Nico va tancar els ulls, tranquil. Ara sabia que la nit també està cuidada. I si alguna vegada et costa dormir, mira per la finestra: potser hi ha una estrella que brilla només per a tu.